Tots, adults i joves que, en sintonia amb el camí de la «Infància espiritual», heu arribat al Santuari de Santa Teresina de Lleida, us trobareu davant la Santa que, des de la Vida, continua fent el bé sobre la terra.

Segurament que heu follejat més d’una vegada els seus «Manuscrits autobiogràfics». Ells han estat la millor «Guia del Pelegrí» que us ha introduït en el testimoniatge humà i evangèlic d’aquesta noia de 24 anys.

Aquí en teniu una altra, de guia, que vol ajudar-vos a conèixer aquest lloc teresià de Lleida, encara amb molt poca història als seus murs, exactament 78 anys, justament els anys del retorn dels carmelites descalços a la ciutat el 1928.

Des d’aquí, Teresina l’hem donada a conèixer arreu de l’Estat i Amèrica llatina amb la divulgació dels seus escrits i amb la popular revista «Lluvia de Rosas».

El pelegrinatge és una manifestació cultural íntimament lligada amb la vida del santuari. Constitueix una alta expressió de pietat per les motivacions que hi ha al seu origen, per l’espiritualitat que l’anima i per la pregària que n’assenyala els moments fonamentals: la sortida, el «camí», l’arribada.

Desitgem que tot el que visitareu i contemplareu us acosti més a Déu: l’església, els vitralls, l’altar, la capella del Santíssim, la imatge de la Mare de Déu, el cambril, l’exposició biogràfica, el muntatge audiovisual, la botiga de records.

Deixeu-vos portar més que per la curiositat externa de les pedres del Santuari per la doctrina de la senzillesa de Teresina que, sens dubte, trobareu a tots els racons. I deixeu-hi impregnades la vostra fe i la vostra confiança.

Les petjades de Teresina

Poc més de cent anys després de la seva mort, la figura i el missatge de Teresa de Lisieux continuen fascinant l’home que busca la fe en la seva puresa evangèlica. I Lleida, terra endins de Catalunya, de baixes boires i de sol radiant, fronterera amb les terres d’Aragó i important nus de comunicacions del centre i nord de la península ibèrica, se sent captivada per aquesta jove carmelita, de 24 anys, petita i senzilla, però de cims lluminosos d’amor, capaç de donar sentit i de trascendir tota la realitat humana.

I el pelegrí, atret pel camí de la «Infància espiritual» que ella va deixar escrit amb la vida i amb la ploma, s’hi acosta per escoltar dels seus llavis que l’única vocació que omple l’existència de l’home és l’amor, que el gran encert és lliurar-se als braços del Pare perquè sigui Ell l’ascensor que el porti fins al fogar diví. «Som en un segle d’invents, ara ja no val la pena de pujar els graons d’una escala; a casa dels rics un ascensor la supleix amb avantatge. Jo també voldria trobar un ascensor que em pugés fins a Jesús perquè sóc massa petita per a pujar la dura escala de la perfecció. Aleshores vaig buscar en els llibres sants la indicació de l’ascensor, objecte del meu desig, i vaig llegir aquestes paraules sortides de la boca de la Saviesa Eterna:

Si algú es ben petit, que vingui a mi (Pr 9,4). Aleshores vaig venir, endevinant que havia trobat el que buscava, i volent saber, oh Déu meu!, el que faríeu al petitó que respongués a la vostra crida, vaig continuar les meves recerques, i heus aquí el que vaig trobar: Com una mare acarona el seu fillet, així us consolaré, us portaré al pit i us gronxaré sobre els meus genolls! (Is 66,13.12). Ah!, mai no havien vingut a alegrar la meva ànima unes paraules més tendres, més melodioses: l’ascensor que ha d’elevar-me fins al cel són els vostres braços, oh Jesús! No tinc cap necessitat de créixer per a això, al contrari, cal que resti petita, que ho esdevingui cada vegada més.» (Ms C 2v-3r)

Com un pelegrí més de la història t’atanses a la Santa per deixar-te amarar del seu estil senzill de vida, fet de confiança i amor.  

El Santuari

Des del dia 6 de gener de 1929, data de col·locació de la primera pedra, el Santuari ha passat per diferents alternatives. Durant els anys 80-90 s’ha portat a terme la remodelació dels exteriors i de l’interior. Encara falta l’última fase que completarem abans de Pasqua de 2008.

Les obres per a l’acabat i l’ambientació del Santuari de Santa Teresina, a Lleida, es van iniciar el primer d’abril de 1987. Mitjançant fases successives, s’ha anat dotant el Santuari d’una caracterització particular.

El campanar, símbol de la presència d’una comunitat de fe enmig de la societat, està situat en la confluència de tots els carrers de l’enclavament.

És una de les obres més originals de tot el conjunt. S’enlaira com un far lluminós per guiar el pelegrí vers la intimitat amb Déu tot seguint el camí de la petitesa evangèlica de santa Teresina. Té una alçada de 33 metres. Més que una massa compacta, pròpia del passat, és quelcom obert, transparent, que permet de veure el cel a través d’ell. La coberta, que corona el campanar, simbolitza l’ajuda, la protecció, l’aixopluc.

Els elements tradicionals utilitzats (pilars, columnes, formes, etc.) i alguns dels materials (ferro, tanques metàl·liques de la coberta del temple), com també l’obra vista, li confereixen un caràcter familiar.

Des de l’accés porticat i el claustre en façana de la plaça, les escales porten a un atri ample, lloc d’informació de les activitats del Santuari i de la parròquia de Santa Teresina.

A la dreta, la capella del «Sant Crist», espai per a la pregària personal o la celebració de l’Eucaristia. (Desapareixerà amb la construcció de la nova capella, la sala d’audiovisuals i el museu, ara en projecte).
A l’esquerra, l’escala que dóna accés a la porteria del Santuari i al lloc d’acollida dels pelegrins. Aquí també es troba la llibreria-botiga de records teresians.

Al centre, les portes donen pas a l’església del Santuari.

En l’interior s’ha buscat d’expressar aquells valors més íntims lligats al Santuari i a la fe que el sustenta. 
S’ha procurat transformar allò que fou una cripta en una església lluminosa, un espai que inviti a la celebració, a la contemplació, a l’agraïment i a l’alegria. I tot embolcallat del caliu de la comunitat reunida entorn l’altar.

Així doncs, el presbiteri ha estat ubicat en el centre del creuer perquè la comunitat pugui aplegar-se al seu voltant.

Al creuer s’ha obert una doble cúpula piramidal que deixa passar un devessal de llum natural que es projecta directament sobre l’altar.

Les posts laterals, les gelosies de fusta als finestrals, que destaquen la part central dels vitralls, i la llum indirecta sobre les posts, procuren una indefinició dels límits materials de l’espai que recorden l’Esperit de l’Església actuant dintre i més enllà d’ella.

Un cop dintre de l’església, parem la nostra atenció en els vitralls, l’altar major i el cambril.

Els vitralls

A banda i banda de la nau de l’església trobem els vitralls, al·legories teresianes, obra de Pere Valldepérez.
A la part dreta:

Esperit missioner, simbolitzat pel colom blanc, l’Esperit Sant. El seu alè plana sobre tota la terra. Les flames evoquen la urgència missionera de Teresina: «Voldria salvar ànimes i oblidar-me per elles; voldria salvar-ne fins i tot després de la meva mort.» (Carta 221)

Jo seré l’amor. «Oh Jesús, amor meu... la meva vocació, finalment, l’he trobada: la meva vocació és l’amor!... Sí, he trobat el meu lloc en l’Església, i aquest lloc, oh Déu meu, sou Vós qui me l’heu donat... En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor... Així ho seré tot... així es realitzarà el meu somni!!!...» (Ms B 3r)

La barca. «La Teresina sap bé, està segura que la seva Celina és en plena mar, la barqueta que la porta vola a veles desplegades cap al port, el timó que la Celina no pot ni tan sols percebre, no està sense pìlot. Jesús és allà, dormint com en altre temps en la barca.» (Carta 144)  

* L’àguila. «Oh Verb diví, tu ets l’Àguila adorada que estimo i que m’atreu! Un dia, en tinc l’esperança, Àguila adorada, vindràs a buscar el teu ocellet i, elevant-te amb ell al fogar de l’amor, el submergiràs per tota l’eternitat en l’ardent abisme d’aquest amor al qual s’ha ofert com a víctima.» (Ms B 5v)

 

A la part esquerra:

* El meu nom. «Mirava les estrelles que brillaven suaument i aquesta vista m'encisava. Hi havia sobretot un grupet de perles d’or que observava amb joia, perquè trobava que tenia la forma d’una T (aquesta era més o menys la seva forma). Li ho feia veure al papà dient-li que el meu nom estava escrit en el cel.» (Ms A 18r)

 

* Escriptora. «Ah!, malgrat la meva petitesa, voldria il·luminar les ànimes com els profetes i com els doctors. Tinc la vocació de ser apòstol.» (Ms B 3r)

 

* Martiri. El somni de la seva joventut. «El martiri, heus aquí el somni de la meva joventut; aquest somni ha crescut amb mi sota els claustres del Carmel... Però sento que també aquest somni meu és una follia, perquè no sabria limitar-me a desitjar un gènere de martiri... Per a satisfer-me, em caldrien tots...» (Ms B 3r)

* Roses. La rosa és el símbol de l’amor. «Mai no li he donat sinó amor; per això, ell em retorna amor» (QG 22.7.1). «Serà com una pluja de roses.» (QG 9.6.3)

L'altar major 

Es troba al centre del creuer de l’església. La llum nova de cada dia que ens ofereix el món exterior, il·lumina l’altar, taula sempre parada, que invita  homes i dones, infants i joves, que són les pedres vives de l’Església, al banquet eucarístic. Un doble suport de vidre, que simbolitza l’alfa i l’omega (Crist principi i fi), sosté la taula de fusta, la nova arca de Crist eucaristia: «Et quedes encara a la vall de llàgrimes, amagat sota l’aparença d’una blanca hòstia... Àguila eterna, vols nodrir-me amb la teva divina substància, a mi, pobre ésser, que tornaria al no-res si la teva divina mirada no em donava la vida a cada instant... Oh Jesús, deixa que en l’excés del meu agraïment et digui que el teu amor arriba fins a la follia...» (Ms B 5v) Mirant a l’esquerra, trobareu la capella del Santíssim. Ens agenollarem i adorarem amb profund agraïment el Crist present en el sagrari.

El vitrall de l’esquerra representa l’escut del Carme amb el nom de Maria: «Sabem molt bé que la Mare de Déu és la Reina del cel i de la terra, però és més mare que reina!» (QG 21.8.3)

I a la dreta, l’eucaristia: «No baixa cada dia del cel per quedar-se en el copó d’or, sinó a fi de trobar un altre cel que li és infinitament més estimat que el primer: el cel de la nostra ànima, feta a imatge seva, el temple vivent de l’adorable Trinitat.» (Ms A 48v)

A l’altre cantó del creuer, Maria del Carme espera la nostra veneració filial. Les dues icones o murals del seu costat ens inspiren la pregària de l’àngel Gabriel: «Déu vos salve Maria... beneïda sou...» i la de Maria a casa de la seva cosina Elisabet: «La meva ànima magnifica el Senyor...»

Al seu costat, els vitralls ens recorden la devoció de Teresina:

* A santa Cecília (l’orgue): «Ell tocarà encara la seva petita lira, tocarà durant l’eternitat melodies noves que ningú no podrà cantar excepte la Celina!» (Carta 149)

 * A la Mare de Déu: «Oh, Verge Immaculada, tu ets la meva dolça estrella.» (Poesia 5,11)

L’altar i l’ambó de la Paraula, recolzant sobre vidre, gairebé imperceptible, evoquen els misteris de la fe i llur capacitat d’actuar per sobre de causes o raons materials.

El cambril

Abans d’arribar al cambril, trobem a ambdós costats de l’església: la sagristía (part esquerra) i el lloc de les ofrenes (part dreta) amb un accés al Santuari a peu pla.

Arribem al cambril, l’espai més entranyable del Santuari. Vol ser un lloc per a estar amb Teresina. Un espai lluminós presidit per ella, apte per al repòs i la pregària. Un ambient acollidor que invita a atansar-se a la Santa i a aprendre del seu estil de vida. Una invitació no tant a admirar-la des de la llunyania sinó a imitar-la cordialment. Un espai obert, en definitiva, a noves fronteres: a la naturalesa, a la vida, a la llum, a Déu.  

El cambril de la Santa, resituat al fons de la nau, més enllà de l’espai per a les celebracions comunitàries, però dins d’ell, és un espai obert als fidels i visitants. Un espai obert també a un jardí natural (símbol del paradís) en el qual habita la Santa i des del qual ens convida a apropar-nos i penetrar-hi, en la seva companyia.

En aquest jardí, plantes diverses recorden i simbolitzen preferències de santa Teresina i donen la benvinguda al qui s’hi acosta, al caliu de la fe.

La disposició fugada de les parets i del vitrall blanc translúcid del fons del jardí, ens anuncien l’amor del Pare més enllà de tot, que es fa present i ens atrau en la llum final i profunda de l’il·limitat espai central.

Llum que brolla del Pare i que es percep, emmarcada pels murs familiars de l’obra vista, enmig de plantes i flors.

El cambril fou inaugurat pel bisbe de Lleida, monsenyor Ramon Malla i Call, el dia 1 d’octubre de 1994, festa de la Santa. L’absis, totalment de vidre i obert a l’exterior, proporciona una lluminositat peculiar.

La imatge de Santa Teresina

Ocupa un lloc de privilegi en el Santuari. Enmig del nou cambril, espaiós i lluminós, es troba la imatge tallada en fusta policromada. La imatge és d’una expressivitat poc freqüent. Alta i esvelta, desprèn una aura de proximitat i d’acollida entranyables. Exhala tendresa i bondat. De les seves mans cauen les roses com a record que Teresa, des del cel, continua fent el bé sobre la terra. La seva mirada és un dels elements característics de l’escultura. Els ulls són de vidre. D’ells emana una intensitat amorosa, carregada de càlida naturalitat. Donen vida i unitat estètica a la talla. Ulls, llavis, mans: expressió de la misericòrdia de Déu. La lleugera inclinació del cap augmenta la sensació de proximitat discreta i afectuosa.

Els núvols que encerclen la terra sobre la qual s’eleva Teresa, simbolitzen la presència constant de Déu en el món mitjançant els seus sants.

Aquesta imatge venerada en el Santuari ha escoltat la pregària de milers de pelegrins de tot el món, i continuarà fent-ho sempre que hi hagi un cor desitjós de participar de la petitesa evangèlica de qui diposita tota la seva confiança en la bondat del Pare misericordiós.

La talla és obra de l’escultor Claudi Rius i Garric, deixeble de Josep Llimona. Fou inaugurada en 1947 per a commemorar el 50è aniversari de la mort de Teresa. Des d’aleshores es venera al Santuari.

Aprofitant el nou emplaçament, la talla fou restaurada en 1994, així com la policromia. Els núvols de fusta, coberts de roses, foren expressament allargats pels costats i per la part inferior.